El seleni és un micronutrient per a totes les formes de vida conegudes que és troba en el passat, Els Cereals, el peix, els Carns i Els ous.

És present a l'aminoàcid selenocisteïna i també com selenometionina, reemplaçant al Sofre de la cisteïna i la metionina respectivament.

Forma part dels enzims glutatió peroxidasa i tiorredoxina reductasa.

És antioxidant, ajuda a neutralitzar Els radicals lliures, indueix l'apoptosi, estimula el sistema immunològic i intervenir en el funcionament de la glàndula tiroide.

Els Investigacions realitzades sugereixen l'existència d'una correlació  entre el consum de suplements de seleni i la prevenció del càncer en humans.

Encara és tema d'investigació, però se sap que la forma química en què és troba el seleni (selenita, selenato o selenoaminoácidos) afecta la seva absorció i a la seva possible toxicitat. 

La forma orgànica (formants part de proteïnes com selenoaminoácidos) és la mes beneficiosa per els animals.

 A mes potencia el bon humor.
La deficiència de seleni és relativament rara, però pot donar-se en pacients amb disfuncions intestinals severes o amb nutrició exclusivament parenteral, aixi com en poblacions que depenguen d'aliments cultivats en SÒLS pobres en seleni.

La ingesta diària recomanada per a adults és de 55 -70 mg, més de 400 mg pot provocar efectes tòxics (selenosis).

El seleni (del grec σελήνιον, resplendor de la Lluna) va ser descobert el 1817 per Jöns Jacob Berzelius.

En visitar la fàbrica d'àcid sulfúric de Gripsholm observar un líquid marró vermellós que escalfat al bufador desprenia una olor fètida que es considerava llavors característic i exclusiu del telurio-de fet el seu nom deriva de la seva relació amb aquest element ja que telurio prové del llatí Tellus , la Terra-resultant de les seves investigacions el descobriment del seleni.

Més tard, el perfeccionament de les tècniques d'anàlisi va permetre detectar la seva presència en distints minerals però sempre en quantitats extraordinàriament petites